N.7-7

Postmodernisme i moviments socials Postmodernisme
i moviments socials
Xavier Godàs, Ramon Flecha, Tere Sordé
CREA
Universitat de Barcelona
Resumen: Este artículo se centra en las consecuencias que la estrategia
reflexiva postmoderna (proveniente de autores como L yotard, Foucault,
Derrida o Baudrillard) vierte sobre los movimientos sociales de carácter
emancipador, que defienden su posicionamiento dentro del marco
ideológico de la izquierda alternativa antiautoritaria. Por un lado,
entendemos por estrategia reflexiva postmoderna, la corriente intelectual
que a partir de planteamientos irracionalistas, defiende la desaparición
del programa liberador de la Modernidad. Por otro lado, el problema
radica en que un estudio profundo de la orientación postmoderna clari-
fica el hecho que no definen propuestas alternativas a las situaciones
criticadas y, además, deploran cualquier intento de definición de
alternativas en tanto que ilusión típica de la modernidad. En la
actualidad, esta estrategia cubre la función conscientemente estratégica
de destruir las posibilidades de cambio que ofrecen los programas de
acción favorables a la radicalización de la democracia como los
Movimientos Sociales introduciéndose en el pensamiento de la izquierda.
Abstract: The Postmodern reflexive strategy (from authors like Lyotard,
Foucault, Derrida or Baudrillard) has consequences on social movements
with an emancipatorian character which within an ideological framework
defend an antiauthoritarian alternative position by following left wing
ideas. On the one hand, from our point of view, postmodern reflexive
strategy is the intellectual trend based on irrationality which announce
the end of the emancipatory project of Modernity. On the other hand,
through a deep analysis of the postmodern perspective, it is possible to
clarify that alternatives to the criticized situations are not given;
furthermore, it is refused any attempt to define alternatives as it is typical
Revista catalana de sociologia 7/98 pp. 135-158 Xavier Godàs-Ramon Flecha-Tere Sordé in Modernity. Nowadays, this strategy accomplishes consciously with thedestruction of any possibility to change which are offered by socialmovements when they try to radicalize democracy by introducingthemselves in the left wing ideas. Introducció
L’article que aquí es presenta parteix de la necessitat d’entendre per què, en les nostres societats, i dins l’àmbit polític i ideològic del’esquerra alternativa i antiautoritària, resulta tan difícil mantenirorganitzacions estables i operatives, que sistematitzin en el tempsuna línia coherent d’acció orientada al canvi polític en la direcció deradicalitzar la democràcia i afavorir l’igualitarisme social. La disso-lució pràctica, en el terreny de les idees, de moltes d’aquestes expe-riències organitzatives, no respon, en cap cas, a la solució de lamajoria dels problemes enfront dels quals es pretenia actuar. Comés ben evident, en les nostres societats, les desigualtats socials, lessituacions d’opressió i de dominació es mantenen, raó per la qual laparticipació popular en política encara resulta absolutament impres-cindible si es pretén superar-les.
Des dels anys setanta fins als nostres dies hem anat caminant vers un nou tipus de societat, la de la informació (Castells 1997),que edificada sobre la base del sistema capitalista és font de repro-ducció i, en força ocasions, d’una renovada accentuació de les des-igualtats socials, concretades en la desigual distribució dels recursoseconòmics, culturals i de poder polític a un nivell planetari. La con-solidació del nou paradigma informacional ha requerit, per part delscentres de poder polític i econòmic, de la desactivació d’aquellsmoviments socials contraris al manteniment o a l’increment de lesdesigualtats: en concret, aquest procés desarticulador es plantejacontra el moviment obrer i l’esquerra alternativa antiautoritària sor-gida de les experiències mobilitzadores de finals dels seixanta i dela dècada dels setanta. En observar i comandar l’orientació futuracap a un tipus de societat informacional en el capitalisme, el blo-queig i la minoració de la incidència social dels moviments socialsprogressistes se situa en el terreny de les idees, i esdevé en aquestaconjuntura un objectiu prioritari per part dels centres de poder po-lític i econòmic, ja que els moviments socials plantegen potencial-ment un model renovat d’acció en l’esquerra transformadora noencaixable en el paradigma informacional dins el marc capitalista.
Aquesta pressió ideològica contra l’oposició política i social es presenta públicament en un sentit conservador, però també des de Postmodernisme i moviments socials la formalitat radical. Aquesta radica fonamentalment en el tipus deconseqüències que l’estratègia reflexiva postmoderna aboca sobrel’ideari polític dels moviments socials de caràcter emancipador, quedefensen els seus posicionaments dins del marc ideològic de l’esquer-ra alternativa antiautoritària. Per estratègia reflexiva postmodernas’entén el corrent intel·lectual que, partint d’una crítica indiscrimi-nada a la Modernitat edificada sobre plantejaments filosòfics irraci-onalistes, defensa la desaparició del programa alliberador d’aquesta:a) l’existència d’un subjecte autònom i cognoscitiu; b) conseqüentment,la possibilitat d’establir un programa d’acció col·lectivament organit-zat sustentat per la definició d’alternatives socials i polítiques de ca-ràcter global, igualitari i democràtic. Efectivament, la presentació delsplantejaments postmoderns generalment es dóna des d’una forma-litat radical. Partint d’una lectura superficial de les obres d’autorscom Foucault, determinats individus o col·lectius a priori situats al’esquerra poden considerar aquest autor crític o contrari al poder,i, fins i tot, francament oposat al sistema de dominació de les de-mocràcies capitalistes. El problema radica que un estudi aprofun-dit d’aquest tipus d’orientacions teòriques clarifica el fet que nodefineixin propostes alternatives a les situacions criticades i, a més,deplorin qualsevol intent de definició d’alternatives en tant que il·-lusió típica de la Modernitat. És en aquest sentit que l’estratègiareflexiva postmoderna contribueix a la desarticulació de les energiesemancipadores, mentre que s’enforteixen les opcions polítiques efec-tivament centrades en el conservadorisme de la fi de les ideologies oen les relacions de poder, com en el cas de les feixistes. Per tant,denominem estratègica el tipus de reflexió postmoderna perquè enl’actualitat cobreix una clara funció orientada a mantenir les relaci-ons de poder, en el sentit de destruir les possibilitats de canvi queofereixen els programes d’acció favorables a la radicalització de lademocràcia introduint-se en el pensament de l’esquerra1 .
Modernitat i emancipació
Des del Renaixement fins a la Il·lustració, el programa identificatiu de la Modernitat va consistir en alliberar l’home de la veritat revela-da i del dogma que determinaven les relacions socials en les socie-tats tradicionals. A partir d’aquell moment l’individu haviad’acostumar-se a passar comptes a la seva pròpia raó. La RevolucióFrancesa constitueix un símbol de pas a una nova època històrica Xavier Godàs-Ramon Flecha-Tere Sordé on la humanitat intenta prendre les regnes del seu destí contra elpredomini irracional del mite. La Modernitat detenta un important com-ponent emancipador que pot sintetitzar-se en els següents aspectes: A) Estableix l’existència de l’individu i el dota d’autonomia. Un valor essencial de la Modernitat el constitueix la valoració transcen-dental de l’individu. Les col·lectivitats humanes deixen de concebre’scom a totalitats que atribueixen als éssers una identitat immuta-ble: ara es conceben com a associacions de persones independents.
Aquest gran canvi en la concepció de les societats no anul·la a prioriles jerarquies socials, però modifica en profunditat la forma de con-cebre la desigualtat. Les societats segueixen sent compostes de ricsi de pobres, de dominadors i dominats, però la idea veritablementrevolucionària és aquella segons la qual ja no existeix diferència denaturalesa entre ells: no pot exercir-se l’autoritat en nom d’una su-perioritat intrínseca i essencial. La força d’aquesta idea rau en el fetque dóna peu al qüestionament argumentat de les desigualtats, i con-fereix contingut a un programa d’acció destinat a la seva superació.
B) Amb l’adveniment de la Modernitat la reflexió és introduïda en la mateixa base del sistema de reproducció social, de tal manera queel pensament i l’acció són constantment refractats l’un sobre l’altre.
La reflexió de la vida social moderna consisteix en el fet que les pràc-tiques socials són examinades constantment i reformades a la llumde la nova informació sobre aquestes mateixes pràctiques que,d’aquesta manera, alteren el seu caràcter constituent. Ens trobemen un món constituït a través del coneixement aplicat reflexivament,on al mateix temps mai es pot estar segur que no serà revisat algunelement determinat d’aquest coneixement2 . La capacitat de reflexió,de la qual l’individu n’és el portador, és la condició necessària per-què aquest esdevingui actor conscient i crític sobre una realitat so-cial caracteritzada per la contingència i per la inseguretat provocadaper l’aprofundiment en el procés de secularització.
C) Els subjectes, autònoms i reflexius poden activar la seva inhe- rent capacitat de transformar la realitat social i política en el momentque sigui percebut com a necessari, ja que aquesta es demostra can-viable a través de l’acció humana racional. En la Modernitat les per-sones s’autoreconeixen com a subjectes de la història i centren bonapart de les seves il·lusions en la voluntat de transformar el món, enemancipar-se3 . En un sentit ampli, el concepte «emancipació» im-plica la recerca de la llibertat necessària per tal d’alliberar-se del Postmodernisme i moviments socials domini absolut de la tradició, del poder arbitrari i de les limitacionsde les privacions materials. Per tant, la política emancipatòria ésessencial per a crear autonomia d’acció4 : els individus poden acor-dar l’organització de moviments socials orientats contra el sistemade poder amb la finalitat d’establir alternatives de govern de les so-cietats seguint criteris democràtics i igualitaris. En els movimentsde caràcter emancipador es dóna un valor central a l’anàlisi racio-nal, a una pràctica política fonamentada sota aquesta premissa, quepermet afrontar els problemes socials i polítics a partir de cercarsolucions basades en l’aplicació conscient de veritats sobre les qualstotes les persones dotades de facultats mentals plenes podrien es-tar d’acord5 .
No obstant, és clar que el projecte emancipador de la Modernitat ha topat i topa contra realitats que, o el qüestionen en profunditat,o bé l’intenten destruir en la seva totalitat.
A) El despotisme semblava ser una característica pròpia dels Estats premoderns, però amb l’ascens del feixisme, l’holocaust nazii l’estalinisme, entre d’altres esdevniments de la història del segleXX, es pot comprovar que les possibilitats totalitàries es troben con-tingudes també en el marc desencadenador de la Modernitat. Enparaules de Giddens, el règim dèspota contemporani connecta elpoder polític amb el militar i l’ideològic de forma més concentradaque la que era possible abans del sorgiment dels estats nacionalsmoderns6 . La industrialització de la guerra ha estat el vehicle sobreel qual s’ha pogut generalitzar, d’una forma molt més extensiva, l’as-sassinat. Ens trobem davant de l’ús de mètodes racionals per a finsirracionals (feixisme i nacionalsocialisme). Les teories derivades del’irracionalisme filosòfic suposen bàsicament un atac a l’advenimentde la democràcia i la participació popular en política, i fermentenen el primer terç del segle XX en el feixisme i el nacionalsocialisme.
Per a l’existència d’una situació democràtica és imprescindible laconsideració de l’individu en la seva autonomia i capacitat críticafonamentada en la raó. En contra d’aquesta concepció de l’indivi-du, els irracionalistes oposen l’argument segons el qual qualsevolforma de racionalisme representa una fal·làcia derivada d’una anà-lisi incorrecta del caràcter humà, ja que els orígens de l’actuacióhumana es troben en zones desconegudes pel coneixement. Nietzscheés el principal autor d’aquesta línia de pensament: partint d’un verbcontundent, amoral i formalment radical (que el distancia de les lí- Xavier Godàs-Ramon Flecha-Tere Sordé nies expositives més tradicionalment conservadores), projecta unaobra profundament reaccionària, antidemocràtica i antisocialista. Elmoviment polític feixista i nacionalsocialista utilitza el potencial ide-ològic de combat de l’irracionalisme per desprendre’s de la dignifi-cació moderna de l’individu, per destruir l’alternativa socialista i elconjunt de l’edifici democràtic. Un element cabdal en el momentd’aconseguir aquestes fites és la transformació de la política en unsentit estètic, perquè només així, lliure de la subjecció a la raó i al’ètica, aquesta pot efectivament erigir-se com a clara voluntat depoder. Les aspiracions polítiques totalitàries responen a planteja-ments estratègics que, des de la voluntat de destruir el llegat de laracionalitat, actuen de manera planificada, amb un ús paradoxal dela raó, contra el racionalisme que requereix la política centrada enl’exercici de la democràcia. La participació d’importants intel·lectualscom Heidegger, en aquest projecte totalitari feixista i nacionalsocia-lista denota la seva importància, fet pel qual és absolutament des-encertat qualificar-lo de simple bogeria. Tant Nietzsche com Heideggerneguen la importància i la possibilitat de l’acció política fonamenta-da en consideracions racionals.
B) Sistematitzar la repressió a gran escala per assegurar el pro- cés modernitzador en un sentit unidireccionalment instrumental(estalinisme). Ens trobem davant de la desvirtuació del potencialpolíticament emancipador encetat per la Modernitat, que s’estableixen les seves pròpies files i que té per efecte bàsic el bloqueig de laradicalització de la democràcia. Al respecte, és central considerar laimportància atorgada a l’organització política en detriment del con-tacte permanent amb la societat, o amb el grup de la mateixa quees pretén representar. En aquest sentit, la concepció leninista d’or-ganització revolucionària varia en assumir la idea de la immobilitatreflexiva dels individus integrants del proletariat, i es converteix enuna cobertura legitimadora de l’elitisme polític, concebut en el sen-tit d’un grup en tant que únic intèrpret de les necessitats socials.
Això genera el bloqueig de l’extensió de la participació popular enpolítica i, per tant, la desconsideració per la democràcia en el pro-jecte revolucionari. En el model soviètic o estatista, l’individu que-da engolit per forces impersonals que prenen un major protagonismeque el subjecte cognoscitiu, reflexiu i actuant: les estructuressocioeconòmiques, el sistema polític i l’esdevenir de la història.
C) Per altra banda, també s’ha de considerar l’acceptació acrítica d’un model de civilització que es planteja en un sentit finalista: elque es forja a través de l’evolució industrial i els avenços de la tec-nologia del procés modernitzador de base occidental, juntament amb Postmodernisme i moviments socials una concepció limitada de la democràcia. Partint de la subjecció aaquest model, es dóna una concepció maquinal de l’acció políticaprojectada en l’Estat i, des del mateix en tant que centre organitza-dor i centrifugador de decisions, cap al conjunt de la societat, quees fonamenta segons una concepció estàtica de la dinàmica políti-ca: democràcia representativa, competència entre partits (elit polí-tica) i formes de negociació col·lectiva entre sindicats i patronal. Laciutadania pretén correlacionar els conceptes d’estabilitat i de ben-estar amb el desinterès i la desactivació polítiques. És el paradigmade la democràcia purament procedimental que a la pràctica minoral’exercici dels drets polítics dels individus, els pretén fer políticamentirresponsables i bloqueja l’aprofundiment de la democràcia en con-siderar-la simplement com una forma o mètode de govern destinata la gerència de les coses. Així, podem dir amb Berlín que sovint la nostraèpoca es caracteritza per una hostilitat per les idees com a tals7 .
D) La negació teòrica de l’individu genera una situació de poder il·limitada: representa l’eliminació de qualsevol oponent potencial perpart de qui exerceix el domini. Aquesta negació el substrau de l’au-tonomia, de la reflexivitat (li atorga l’estatut permanent d’irracional),el massifica en el col·lectiu fins a convertir-lo en simple estructura il’impossibilita en tant que agent actuant en el terreny polític. Unavegada desaparegut l’individu, aquest no pot utilitzar la seva capa-citat per raonar amb l’objectiu de produir coneixement i acordarformes d’organització estables de contingut humà, justes, solidàri-es, racionals i universals. Situats en aquesta possibilitat, els homesi les dones no poden efectivament destriar allò que és fals d’allò ve-ritable, allò just del que és injust, viure en llibertat a fer-ho sotmesossense possibilitat de transformar la realitat; de manera que estan orfesd’arguments i de capacitat d’acció davant de les estrebades del poder.
El postmodernisme garanteix la continuïtat d’aquesta situació8 .
Una aproximació al pensament postmodern
1. Lyotard: la fragmentació dels jocs discursius
Per pensament postmodern s’entén aquell tipus de reflexió que afirma el descobriment segons el qual res no pot saber-se amb cer-tesa, ja que els preexistents fonaments de l’epistemologia han de-mostrat que no són indefectibles; que la història està desproveïda Xavier Godàs-Ramon Flecha-Tere Sordé de teleologia; que, conseqüentment, cap versió de progrés pot serdefensada de manera convincent; i la idea segons la qual és impos-sible el coneixement sistemàtic de l’acció humana o de les tendèn-cies del desenvolupament social. En l’actualitat podem comprovarcom s’estenen socialment aquells missatges que pretenen centrar laidentitat de l’individu en grups petits i propers, en consensos localsi conjunturals en extrem, que emergeixen i desapareixen sota l’ai-xopluc d’un relativisme ètic en ascens. La perspectiva postmodernacombat essencialment qualsevol criteri d’universalitat, perquè con-sidera que d’ell en deriven inherentment la coerció i la disciplinageneral dels individus. En síntesi, sota l’argument de la crisi de laModernitat, els estrategs de la postmodernitat afirmen l’absolutapèrdua de vigència d’aquells idearis que varen mobilitzar a basta-ment els homes i les dones de les nostres societats, i que s’estruc-turaven al voltant de conceptes clau com ara veritat, llibertat, igualtat,justícia i racionalitat.
Des d’una perspectiva teòrica, Nietzsche i Heidegger són els es- tendards d’aquest tipus d’estratègia reflexiva. Els dos filòsofs con-vergeixen en identificar la Modernitat amb la idea de concebre lahistòria com la progressiva apropiació dels fonaments racionals delconeixement. Aquesta idea moderna queda expressada en la nocióde superació: la formació d’una nova comprensió serveix per identi-ficar el que és o deixa de ser vàlid en el dipòsit del coneixement acu-mulatiu. Nietzsche, i posteriorment Heidegger, consideren necessaridistanciar-se d’aquesta pretensió fonamental derivada de la Il·-lustració. Però, no obstant, cap dels dos no pot criticar-la ni des d’unpunt de vista superior ni des de pretensions més sòlidament fona-mentades, així que abandonen la noció de superació crítica, que ésbàsica en la crítica il·lustrada del dogma9 .
No és desencertat criticar una concepció de la Modernitat segons la qual la divina providència és substituïda per la idea de progrésprovidencial fonamentat en la raó. La ruptura amb les concepcionsprovidencials de la història i la nova idea de canvi en tant que con-tinuat i contingent (oposat a la tradició unidireccional del progrés)suposen una important esmena del programa excessivament infle-xible o instrumental de la Modernitat. Però aquestes esmenes hande considerar-se com a resultats de l’autoclarificació del pensamentmodern, en el sentit que els residus de la tradició i de la visió provi-dencial es dissipen, de tal manera que s’ha de concloure amb Giddensque no ens hem dirigit més enllà de la Modernitat, sinó que ens tro- Postmodernisme i moviments socials bem immersos en la seva fase de radicalització. Les característiquesd’aquesta nova època resideixen en la dissolució de l’evolucionisme,la desaparició de la teleologia històrica, l’extensió de la reflexivitat ien l’inici del qüestionament de la privilegiada posició d’occident enel camp de la producció de valors i en la seva hegemonia política,econòmica i militar en l’àmbit internacional10 .
Essencialment, els autors postmoderns equiparen allò que en l’ac- tualitat en les nostres societats contingentment sembla creïble amballò que es pot arribar a conèixer en l’exercici d’un punt de vista crític.
Promouen la idea segons la qual la realitat constitueix un fenomenbàsicament discursiu, un producte de variats codis, convencions,jocs de llenguatge o sistemes significants que proporcionen l’únicmitjà de la interpretació de l’experiència des d’una perspectivasociocultural determinada11 . No existeix un accés possible a la ve-ritat o als assumptes referents a la història excepte a través de lesrepresentacions discursives, raó per la qual la humanitat es desen-volupa en un món de jocs de llenguatge flotant sense cap possibili-tat d’aferrar-se a certeses12 .
Per exemple, en Lyotard, per postmodernitat cal entendre tant la impossibilitat de fonamentar l’epistemologia com la fe en el progréshumanament concebut en una direcció emancipadora. La condicióde la postmodernitat es distingeix per la desaparició pràctica de lagran narrativa, de la idea de relat englobador a través del qual escol·loca els individus en la història en tant que éssers que posseei-xen un passat determinat i un futur en part predictible13 . Efectiva-ment, Lyotard argumenta que: (…) no sembla possible, ni tan sols prudent, orientar, com fa Habermas, a l’elaboració del problema de la legitimació en el sentitde la recerca d’un consens unitari mitjançant el que ell denomina elDiskurs, és a dir, el diàleg d’argumentacions. És, en efecte, suposar dues coses. La primera, que tots els locu- tors poden posar-se d’acord pel que fa a les regles o a lesmetaprescripcions universalment vàlides per a tots els jocs de llen-guatge, mentre que és clar que aquests són heteromorfs i procedei-xen de regles pragmàtiques heterogènies.
La segona suposició és que la finalitat del diàleg és el consens. Però hem mostrat, en analitzar la pragmàtica científica, que el consens noés més que un estat de les discussions i no la seva fi. (…) El que des- 10 GIDDENS 1993: 57, 58.
11 NORRIS 1997: 21.
12 NORRIS 1997: 25, 26.
13 GIDDENS 1993: 16.
Xavier Godàs-Ramon Flecha-Tere Sordé apareix amb aquesta doble comprovació (heterogeneïtat de regles,recerca de la dissensió) és una creença que perfila la investigació deHabermas: saber que la humanitat com a subjecte col·lectiu (univer-sal) cerca la seva emancipació comuna per mitjà de la regularitzacióde “jugades” permeses en tots els jocs de llenguatge, i que la legiti-mitat d’un enunciat qualsevol resideix en la seva contribució a aquestaemancipació14 . En analitzar aquests plantejaments pot comprovar-se com, en Lyotard, l’alternativa a Habermas es defineix negativament: defen-sa que no pot desentrellar-se la manera de debatre els assumptesde justícia, excepte mitjançant l’adopció d’una perspectiva pluralis- 14 LYOTARD 1994: 117. Davant d’aquesta crítica de Lyotard contra Habermas, calprecisar que aquest últim desenvolupa una important distinció entre la racionalitatinstrumental i la comunicativa, que el primer no considera. Segons Habermas, en laprimera els subjectes utilitzen d’una manera instrumental el saber, en el sentit quees proposen unes finalitats que pretenen assolir en un món objectiu (elecció d’objec-tius en relació a l’elecció de medis). En el decurs de la industrialització aquestaracionalitat instrumental s’expressa clarament en els sistemes politicoadministratiusi econòmic, que conduïren les societats a una creixent burocratització anihiladoradels subjectes. Diferentment, per racionalitat comunicativa, Habermas entén que elsaber és un enteniment que proporciona tant el món objectiu com la intersubjectivi-tat que dóna el context d’acció. Els individus utilitzen el coneixement per a posar-sed’acord. Si la racionalitat comunicativa es composa d’enteniment, resulta necessariestudiar les condicions que permeten arribar a un consens racional, fet que enHabermas condueix als conceptes d’argument i argumentació: els arguments escomposen d’emissions problemàtiques (conclusions) que porten annexes pretensi-ons de validesa i de les raonsde les quals s’ha de dubtar. L’argumentació és el tipusde parla amb què els participants donen arguments per a desenvolupar o recusarles pretensions de validesa que s’han tornat dubtoses. L’argumentació decideix en-torn de pretensions de validesa i no de poder, que per a l’autor són clarament distin-tes. Es pot pretendre que quelcom sia considerat en tant que bo o veritable impo-sant-ho per la força o estant disposat a entrar en un diàleg en el qual els argumentsde la resta de participants pugui portar determinats participants a rectificar. En elprimer cas, ens trobem amb una pretensió de poder; en el segon, davant d’unapretensió de validesa (Habermas 1987: 15-69). Finalment, el concepte d’acció co-municativa explicita la interacció existent entre subjectes capaços de llenguatge iacció. L’enteniment lingüístic constitueix un mecanisme coordinador de les accions.
Aquí, el concepte central és la interpretació entesa en tant que definicions suscepti-bles de consens. Els mons objectiu, social i subjectiu són construïts per la intersub-jectivitat. En paraules de Habermas, en l’acció comunicativa (…) els actors, en elpaper de parlants i oients, tracten de negociar interpretacions comunes de la situaciói de sintonitzar els seus respectius plans d’acció a través de processos d’enteniment,és a dir, per la via d’una persecució sense reserves de fins iloquacionaris. Però lesenergies de vincle que desplega el llenguatge tan sols poden mobilitzar-se per a lacoordinació dels plans d’acció si els participants poden suspendre l’actitud objecti-vant pròpia de l’observador i de l’actor que s’orienta directament al seu propi èxit, isubstituir-la per l’actitud realitzativa d’un parlant que cerca entendre’s amb una se-gona persona sobre quelcom en el món (Habermas 1998: 79, 80).
Postmodernisme i moviments socials ta (atomitzada) en la qual cada part respecta les diferències del puntde vista de l’altra, però fins a l’extrem d’arribar a suspendre la sevapròpia pretensió de veritat. L’única resposta possible consisteix enmaximitzar el ventall de jocs de llenguatge, jutjant cadascun d’ellssegons els seus propis criteris perquè cap d’aquests pugui mai pre-tendre el control dels altres partint d’una posició de veritat. Per aaquest autor, és el règim d’expressió dels judicis cognitius (el recursa nocions d’evidència empírica, de prova històrica, de testimoni do-cumental) el que la majoria de les vegades exerceix aquesta pressiódistorsionant sobre la conducta en el debat. En síntesi, Lyotard consi-dera que darrera del consens s’amaga la voluntat de dominar i laseva derivació totalitària.
Al situar-nos sobre les conseqüències pràctiques d’aquest plan- tejament descobrim que no resulta possible escollir entre dues in-terpretacions rivals d’un esdeveniment com ara una guerra, ja queels fets i els valors es troben subjectes per igual a un principi gene-ralitzat de relativitat que significa que les diferents parts jutjaransempre segons criteris diferents i que, per tant, no existirà un ter-reny comú d’acord per al desenvolupament de la discussió. La con-seqüència política d’aquest relativisme és la inacció per laimpossibilitat d’acordar processos de canvi (fonamentats en la ca-pacitat crítica) en les situacions que els requereixen perquè es re-dueixen tots els ordres de pretensió de veritat a un simple joc dediscursos en competència, buits de qualsevol garantia més enllà dela que proporcionen les actuals regles conversacionals del joc.
Així, Lyotard conflueix amb aquell tipus de discurs pragmàtic acrític, fonamentalment conservador, segons el qual la veritat o lafalsedat són elements de percepció sotmesos a la contingència i alcorpus de creences d’una determinada comunitat en un moment operíode concret. Sembla que Lyotard no considera que la gran ca-pacitat d’influència social dels mitjans de comunicació, de les tèc-niques de persuasió o la manipulació dels sondejos d’opinió dificultaenormement l’extensió dels punts de vista dissidents. Situats enaquest marc contextual, esdevé totalment impossible que qualsevolargumentació crítica que tingui com a base principis factuals, his-tòrics o ètics adquireixi valor o, fins i tot, tingui sentit per als mem-bres d’una comunitat determinada absolutament abocada alcompartiment de creences sobre determinades qüestions, tot i queaquestes s’erigeixin sobre condicions falses com, per exemple, queles persones de color tenen un nivell d’intel·ligència inferior al delsmembres de la raça blanca.
Xavier Godàs-Ramon Flecha-Tere Sordé L’acriticisme que Lyotard comparteix amb el conservadurisme assegura que la força de la persuasió és l’element clau de l’assenti-ment, i que aquest genera percepcions de realitat ineludibles. Laqüestió aquí no es basa en la falsedat o la veritat d’aquestes percep-cions, sinó en el fet que simplement existeixen. Per tant, els valorsque conformen la veritat de la realitat no tenen altra alternativa queromandre en la relativitat, perquè el que únicament compta és quinselements dominen la discussió en una comunitat sociocultural de-terminada, amb indiferència de quins siguin els valors, de si s’ajus-ten o no a criteris de validesa. La conseqüència d’això és l’abolicióde la distinció epistemològica entre veritat i mentida, mentre que elsassumptes referents a l’ètica es situen fora de l’abast d’un debatargumentat i responsable. No és arriscat afirmar que aquest corpusteòric destrueix la idea, referida al subjecte, segons la qual es dónaun significatiu marge d’elecció en matèria d’ètica i de consciència ique, a més, els nostres conceptes del que és veritable o fals no ne-cessiten ésser únicament un assumpte de valors compartits en l’àm-bit de les creences, sinó que haurien de donar lloc a un examen críticd’arguments enfrontats i a l’esforç per elegir entre ells en base a enun debat racional15 . Si es renuncia a posseir cap criteri universalde veritat, justícia o discerniment ètic, no es pot escapar de l’arbi-trarietat de les relacions de poder.
2. Derrida: la desconstrucció
Un dels plantejaments més repetits de l’estratègia reflexiva postmoderna és aquell que afirma que, com que és possible demos-trar que qualsevol text posseeix algun tipus d’interès narratiu o ex-pressa alguna història, no és possible distingir en essència els escritsbasats en fets (històrics o documentals) dels episodis imaginaris,ficticis o simulats16 . Aquest plantejament implica una redefinició dela història en termes textualistes, en tant que camp d’operacionsd’estratègies discursives. Els historiadors revisionistes han aprofi-tat a bastament aquest tipus d’argumentacions, ja que permetensituar l’observació dels esdeveniments del passat en el sentit quenomés poden ser interpretats segons els valors existents del present,així és impossible situar-se físicament i psíquica en el marccontextual de producció del text.
15 NORRIS 1997: 85.
16 NORRIS 1997: 27.
Postmodernisme i moviments socials Un dels autors ubicats en el pensament postmodern que trac- ten qüestions com les plantejades és Derrida. Aquest autor declarala seva preferència per l’escriptura per sobre de la parla. Exposa quela tradició filosòfica occidental privilegia la veu per damunt de l’es-criptura, que es tendeix a considerar l’escrit solament com el regis-tre de la veu, del logos. L’oralitat es presenta com a subjecte parlanti actuant i, d’aquesta manera, es relaciona amb l’humanisme. Encanvi, si hom se centra en el text escrit es pot prescindir de qui elva escriure. El significat d’un text varia en cada context, espai i temps.
La forma escrita allibera el text del seu context d’emergència. L’es-criptura s’independitza d’allò dit per l’autor al seu destinatari, aixícom de la presència de l’objecte del qual es parla. D’aquesta mane-ra Derrida atorga al text una radical autonomia davant dels contextsvius i desfà les referències concretes a subjectes particulars i a si-tuacions determinades. L’escriptura assegura que un text pugui serllegit una i altra vegada en els més variats contexts17 . Segons Derrida,la vida cultural implica la producció de textos que s’entrecreuen icontínuament es redefineixen. Aquest exercici constant de redefinicióimplica que la ciència ja no pot reivindicar cap coherència lògica ola manera de descobrir la veritat18 .
Derrida utilitza el concepte de différance per explicar això.
Différance té un doble significat: diferir (espai) i deferir (temps). Totsignificat en matèria de coneixement i de patrons de comportamentvaloratiu i pràctic depèn de l’espai i del temps. L’estratègia de ladifférance posa en qüestió les figures de la presència i de la consci-ència, i estableix un relativisme ètic i cognitiu que dissol la possibi-litat d’una ètica universal com la que pot fonamentar una declaraciódels drets de la persona construïda en base al diàleg entre totes lescultures19 .
L’autor, en afirmar que el llenguatge ha d’entendre’s segons el model de l’escriptura i no a partir del model de la parla, afirma lanecessitat de desconstruir tots els significats que tenen la seva fonten el logos i, en particular, el significat de veritat. Per a Derrida,desconstruir el logocentrisme és desfer la base ideològica sobre laqual s’edifica la història del pensament i els processos institucionalsen la cultura occidental: el discurs racional. Aquesta idea comportaque en l’espai ideològic del logocentrisme es desenvolupi tota lamaquinària del saber: el seu sentit, veritat i univocitat. A través del’exercici desconstructor es pretén demostrar la inexistència del 18 LYON 1996: 32.
19 FLECHA I GÓMEZ 1995: 75.
Xavier Godàs-Ramon Flecha-Tere Sordé subjecte en la seva dimensió crítica i actuant. Habermas afirma qued’aquesta manera s’encara la fi del pensament antropocèntric20 , jaque la desconstrucció té per finalitat desmuntar la idea de la raócentrada en el subjecte. Derrida fa desaparèixer la capacitat de re-soldre problemes que posseeix el llenguatge en tant que mitjà a tra-vés del qual els subjectes, en el moment d’actuar comunicativament,es veuen implicats en relacions a partir de les quals s’entenen entresi sobre quelcom en el món objectiu, sobre alguna cosa del món socialcomú, o sobre quelcom del món subjectiu del qual cadascú disposad’un accés privilegiat21 . Efectivament, segons Derrida: Desconstruir és a la vegada un gest estructuralista i antiestruc– turalista: es desmunta una edificació, un artefacte, per provocar queapareguin les seves estructures (…), però també, simultàniament,la precarietat ruïnosa de la seva estructura formal que no explicavares, ja que no era ni un centre, ni un principi, ni una força, ni tansols la llei dels esdeveniments, en el sentit més general d’aquestaparaula.
La desconstrucció com a tal no es redueix ni a un mètode (reduc- ció a allò simple) ni a una anàlisi; va més enllà de la decisió crítica,de la idea crítica mateixa22 . En síntesi, la pràctica desconstructiva causa efectes que no tan sols es troben en l’àmbit filosòfic, sinó que també es projectenen la política: desmantella tot un seguit d’oposicions, com ara la quefa referència a l’oposició entre la ficció i la realitat (com quan plan-teja que és el símbol el que crea el missatge, fent desaparèixerd’aquesta manera la frontera entre realitat i representació), o a ladiferència entre el saber científic respecte del narratiu.
3. Foucault: la genealogia
Per a Foucault la genealogia s’oposa a la recerca de l’origen de les coses, a la recerca de cap veritat i, evidentment, a la història entant que intent d’explicació de les accions humanes en marcs soci-als i en el decurs del temps, o com a injectora de sentit de l’esdeve-nir de la humanitat. Sota aquestes condicions, el subjecte desapareix:ni té història ni és capaç de realitzar-la, com tampoc està en dispo-sició d’establir veritats.
La genealogia identifica els diversos sistemes de sotmetiment i la contingència atzarosa de les dominacions. No es pot donar cap sen- 20 HABERMAS 1989: 197.
21 HABERMAS 1989: 248.
22 DERRIDA 1997: 105.
Postmodernisme i moviments socials tit a aquest tipus de situacions. La voluntat de sotmetre, la guerra iles relacions de poder configuren indefugiblement la naturalesahumana, constitueixen l’únic mitjà de regulació de les relacions entreindividus i col·lectius. Per aquest mateix motiu, segons Foucault, larelació de dominació ja no pot considerar-se una relació situada enun lloc determinat: és una espècie de ritual intemporal que imposaobligacions i drets; estableix un còmput de regles que no minorenl’exercici de la violència, sinó que la satisfan perpètuament. Tot sis-tema normatiu és la continuïtat de la guerra, ja que: (…) La humanitat no progressa lentament de combat en combat cap a una reciprocitat universal, en la qual les regles substituiran, persempre, la guerra; instal·la cadascuna d’aquestes violències en unsistema de regles, i va així de dominació en dominació. (…) El gran joc de la història és per a qui s’apoderi d’elles (les regles), ocupi el lloc dels qui les utilitzen, es disfressi per a pervertir-les, utilitzar-les al revés i tornar-les contra els que les havien imposat; per a qui, in-troduint-se en el complex aparell, el faci funcionar de tal manera que elsdominadors es trobin dominats per les seves pròpies regles23 . La regla és la manera amb què els diferents dominadors es substitueixen, perquè les forces que estan en joc en la història noobeeixen ni a un destí ni a cap mecànica, sinó a l’atzar de la lluita.
La concepció foucoultiana del poder no dóna suport a una lluitacontra el poder mateix, ni cerca la seva substitució per un diàlegfonamentat en pretensions de validesa. En l’ús de la genealogia esconsidera que, darrere d’aquest tipus de lluites en principi allibera-dores, sempre hi ha la mateixa voluntat de poder. Així es defensa queel que realment pretenen els que lluiten contra el poder és ocupar-lo.
En Focault, el poder s’organitza en un sentit múltiple, automàtic i anònim; perquè si és ben cert que el sistema de vigilància contem-porani reposa sobre els individus, el seu funcionament és el d’unsistema de relacions de dalt a baix, però també, fins a cert punt, debaix a dalt i lateralment. Aquest sistema fa que resisteixi el conjunt,i el travessa íntegrament per efectes de poder que descansen els unssobre els altres. El poder en la vigilància jerarquitzada de les disci-plines funciona com una maquinària. És cert que la seva organitza-ció piramidal li dóna un cap, però és l’aparell sencer el que produeixpoder i distribueix els individus en un camp permanent i continude dominació. La qual cosa permet al poder disciplinari ésser a lavegada absolutament indiscret, ja que està arreu i sempre alerta, ino deixa, en principi, cap zona d’ombra i controla contínuament a Xavier Godàs-Ramon Flecha-Tere Sordé aquells mateixos que estan encarregats de controlar-lo; també lipermet ser absolutament discret, ja que funciona permanentmentde manera silenciosa. La disciplina fa marxar un poder relacionalque es sosté a si mateix pels seus propis mecanismes i, en paraulesde Foucault, que substitueix la ressonància de les manifestacionspel joc ininterromput de les mirades calculades24 .
Enteses d’aquesta manera, les relacions de poder són diferenci- als, complexes i s’estenen a tots els àmbits de la vida social, cultu-ral i política. S’asseguren l’assentiment no tant a través de formespunitives, sinó persuasives, en el sentit d’una interiorització neces-sàriament acrítica de les normes i els valors centrals d’un determi-nat ordre social. Per tant, la invocació a les velles teoriesmetanarratives alliberadores és un exercici inútil, ja que enfoquenles relacions de poder segons un model amb dos pols construïts fic-tíciament per la il·lusió emancipadora de la modernitat: l’opressor il’oprimit. El coneixement és, en si mateix, un desig de poder en sentitnietzschià, la genealogia del qual abraça totes les pretensions deveritat de la raó il·lustrada.
Partint d’aquestes consideracions, resulta impossible referir-se al subjecte que coneix i desitja, que és autocrític i transcendental. Noés possible veure a través i més enllà de les estructures del fals co-neixement ideològic. Foucault accepta així el pronunciament deNietzsche segons el qual la veritat és únicament una espècie de par-ticular mentida que coincideix amb convencions dominants o ambformes establertes de creença. No existeixen formes de veritat queposseeixin una garantia factual més enllà de qualsevol nexe d’interes-sos que motivin la connexió del poder amb el coneixement. Tot or-dre sociopolític conté la mateixa maquinària d’una relacióagermanada entre el poder i la generació de coneixement que efecti-vament anivella qualsevol diferència entre els escenaris històrics iles formes d’organització sociopolítica de les societats. És en aquestmarc argumentatiu que cal incloure la idea segons la qual totes lespretensions de veritat no són més que discursos conflictius o repre-sentacions en què res, a banda del simple interès estratègic, potconsiderar-se com a raó vàlida per a considerar veritables algunesmanifestacions que estiguin corroborades per l’evidència i no com averitables altres manifestacions mancades d’aquesta garantia a causadel seu caràcter parcial, distorsionat o fonamentat en motivacionspolítiques.
Postmodernisme i moviments socials Aquest entramat de postulats foucaultians sobre el poder sola- ment té efecte en l’intent de demostrar la impossibilitat d’organit-zar-se contra l’ús arbitrari de la força i de la dominació. Seguintaquest plantejament hauríem de reconèixer la il·lusió infantil d’eman-cipació del moviment obrer en el decurs dels seus dos segles d’exis-tència, la impossibilitat de democratitzar la relació entre gèneres, laquimera de creure en la igualtat i la democràcia en tant que guiesrectores de l’organització social. Seguint els consells de Foucaulttambé hauríem d’acordar, en tant que inútil, el fet d’organitzar-secontra l’actual augment de l’extrema dreta a Europa (la del FrontNacional de Jean Marie Le Pen a França, o la del Partit Liberal deJoerg Haider a Àustria, per exemple) i considerar la resistència an-tifeixista com un corrent més, mogut per la mateixa voluntat de poderque ostentava el règim nacionalsocialista de Hitler, el del generalFranco, el de Mussolini, el règim de Vichy, la Grècia dels Coronels ola dictadura de Pinochet a Xile25 .
La falsedat radical del postmodernisme
Si no existeix la veritat, tot es pot reduir a una simple qüestió de retòrica i poder, tots els punts de vista són relatius, parlar de fets id’objectivitat no és més que una forma sublimada de defensar inte-ressos específics, no hi ha lloc per al pensament i l’organització d’ac-cions polítiques crítiques fonamentades sobre un criterid’universalitat: només pot envair-nos un escepticisme paralitzant.
En paraules de Lyon, el debat postmodern que gira típicament en-torn del qüestionament de l’existència de la realitat, o fa referènciaa la multiplicitat caòtica de realitats és essencialment nihilista, per-què quan la sistemàtica actitud de dubte s’aplica a la pròpia raó coma facultat humana, el resultat inevitable és el nihilisme, en tant queopositor de la racionalitat, de la capacitat inherent al subjecte dediscernir i d’elegir26 .
Per altra banda, la iniciativa postmoderna d’ampliar el concepte d’interès per comprendre tota la vida social, en tant que caos d’in-teressos que batallen incessantment sobre una igual voluntat depoder, serveix per desplaçar l’atenció de les lluites polítiques con-cretes, tot fonent-les en un cosmos intractable en aquest model desocietat atomitzada neonietzscheana. Si tot pensament és tan ex-tremadament interessat, als tipus de lluita contra l’arbitrarietat del Xavier Godàs-Ramon Flecha-Tere Sordé poder, cap als quals tradicionalment han reclamat l’atenció els mo-viments socials de l’esquerra (com per exemple l’obrer o el feminis-ta), els manca un estatut particular. Una visió del conjunt de lasocietat en tant que implacable voluntat de poder, una irresolubledisputa de perspectives enfrontades, serveix així per a consagrarl’statu quo polític d’aquells grups socials que efectivament sostenenles regnes del domini27 .
Sota aquests plantejaments es desfà tota possibilitat d’entendre l’acció política emancipadora des de la construcció d’un projectecompartit, la definició d’una alternativa en positiu (per exemple, elsocialisme llibertari defensat per Chomsky) i el fet que els partici-pants en l’acció siguin conscients del treball que efectuen en socie-tat per projectar-lo en el futur. La fraseologia postmoderna flirtejaamb el discurs radical per buidar-lo de contingut i impregnar-lo d’unaaurèola estètica. Habermas, en el Discurs Filosòfic de la Modernitat(1989) considera el postmodernisme com la tendència a barrejardiferents ordres de pretensions de validesa, i anivella d’aquestamanera la distinció de gèneres: ciència, moral i art (raonamentcognitiu, ètic i estètic). Aquestes confusions constitueixen la base apartir de la qual sorgeix una forta ideologia estètica. El seu efecteconsisteix en privar el pensament de la seva força crítica i reduir lafilosofia a un altre tipus d’escriptura, la història a una altra classede narrativa, l’ètica i la política a discursos optatius, jocs de llen-guatge o estratègies retòriques. Així, els judicis d’ordre factual o ètici polític són considerats en tant que configuracions transitòries del’omnipotent desig de poder nietzschià. La base filosòfica irraciona-lista, que la perspectiva postmoderna comparteix amb les bases te-òriques del feixisme, està incapacitada per respondre a les qüestionssocials i polítiques més peremptòries que afecten la dinàmica de lesnostres societats. En resum, la reorientació estètica de la políticarepresenta el seu sotmetiment al mite i, per tant, el seu allunyamentdel terreny de la veritat i de la falsedat, en tant que punts de parti-da sobre els quals és possible edificar, a través de la dinàmica delsmoviments socials, alternatives socioeconòmiques i polítiques sòli-des partint de criteris democràtics i igualitaris28 .
El postmodernisme conflueix amb els interessos per reprimir o marginar l’opinió dissident en nom d’un enigmàtic consens popularconstruït sobre la base de les creences, conquerit mitjançant la tèc-nica habitual dels mitjans de comunicació, de la gestió de l’opiniópública o la propaganda governamental i militar. Això és particu- 27 EAGLETON 1997: 212.
28 GODÀS 1998: 111.
Postmodernisme i moviments socials larment clar quan es fa referència al poder del grans mitjans de co-municació de masses en el moment de formatar la realitat. Confiaracríticament en l’evidència textual (cobertura televisiva i reportat-ges periodístics, per exemple) implica la dificultat de fugir de la rà-pida conclusió segons la qual ningú es troba en la situació de posseircap coneixement més enllà de les informacions mediatitzades perl’Estat, els grups de pressió econòmics i els grans mitjans de comu-nicació de masses. D’aquesta manera es rebutja la recerca de laveritat sota l’argument del domini de la simulació mediàtica, quedetermina els punts de vista admissibles en aquells assumptes re-lacionats amb fets concrets, moralitat i política, condicionant aixíqualsevol línia d’actuació al respecte. Per exemple, no és viable lapercepció dels diferents punts contradictoris, ambigüitats i falsedatsque conté el discurs oficial sobre una determinada qüestió o esde-veniment, i que proporcionen una base per a la construcció d’unaversió alternativa dels fets veritable. Com que per a l’estratègia re-flexiva postmoderna no resulta possible separar la ficció d’altres clas-ses de discurs, com ara l’històric o el documental, l’individu éspercebut en la seva incapacitat per discernir, en ús de la seva raó,la ficció o la falsedat de la realitat i de la veritat. Aquestes conside-racions configuren la mort de l’argument demostratiu (vàlid) sobreels esdeveniments o fets, i la mort, per tant, del subjecte.
En canvi, al respecte Chomsky manté una visió racionalista crí- tica que rebutja equiparar la raó i la veritat amb les simples creen-ces. Si es pot mostrar que els usuaris del llenguatge posseeixen unacompetència de capacitat de comprensió racional-interpretativa, aixòté importants implicacions per a qualsevol que cerqui defensar lespretensions de veritat de l’exercici de la crítica, contra aquells queconsiderarien aitals pretensions com un producte tan sols reflex decreences culturals rebudes amb anterioritat o com a resultants devalors ideològics adquirits mitjançant l’exposició a les convencionsdominants d’un determinat ordre social29 . En aquest mateix sentites posiciona Habermas, quan estableix una clara diferència entreels modes de creença per consens falsos respecte dels autèntics. Elscreats mitjançant pressions manipuladores, per distorsions delsmitjans de comunicació de masses, per la gestió política de l’opiniópública o sobre la base de prejudicis no poden equiparar-se a aquelltipus de consens al qual s’arriba a través del desenvolupament d’undiàleg que cerca la veritat sense coacció30 . Contra el plantejamentsegons el qual l’exercici de la reflexió crítica suposa situar-se en un 29 NORRIS 1997: 125.
30 HABERMAS 1987: 36.
Xavier Godàs-Ramon Flecha-Tere Sordé espai metafísic exterior, absolt de l’observació dels propis interes-sos, Eagleton respon que aquest no és més que el tebi argument ambquè aquells que neguen la possibilitat d’aquesta reflexió per a lesseves pròpies raons ideològiques pretenen desconcertar a aquells queno desitgen actuar d’igual manera31 .
De manera molt diferent als plantejaments postmoderns, les opcions políticament radicals afirmen que podem sotmetre els inte-ressos i les creences, tant propis com aliens, a examen crític. Aixòno implica que l’exercici d’aquesta crítica es desenvolupi fora del marcde qualsevol creença, però sí que pot afrontar el seu qüestionament.
El pensament polític radical inscrit en els moviments socials pro-gressistes no pretén ubicar-se ni totalment dins ni totalment forad’un sistema determinat, sinó en les mateixes contradiccions internesd’aquest sistema, per a elaborar a partir d’elles una lògica política quefinalment pugui transformar l’estructura de poder en el seu conjunt32 .
Un exemple històric del sentit de la política radical el proporcio- na el marxisme no radicat únicament en la seva dimensió estructu-ralista. Per aquest motiu Marx i el seu llegat són generalment undels objectius d’atac permanents per part dels autors postmoderns.
Efectivament, Marx es pren molt seriosament la referència a la so-cietat burgesa a la llibertat, la justícia i la racionalitat i es preguntaper què aquests ideals no poden cobrar mai una existència real ple-na sota les condicions del capitalisme, per posteriorment, una ve-gada trobades les suficients respostes, plantejar una alternativaglobal d’organització social que requereix, per a la seva construcció,de l’acció conscient i política de l’agència humana. Una altra líniapostmoderna d’atac al llegat de Marx suposa trencar amb la ideasegons la qual el que realment és decisiu no és interpretar el món,sinó canviar-lo observant les condicions materials que emmarquenuna determinada situació. En Marx, la teoria és absurda si no arri-ba a intervenir en l’àmbit de la realitat en tant que força transfor-madora. El marxisme observa escrupolosament el discurs analític,però considera que la prova fonamental de la teoria emancipadoraes sosté en la seva realització, tot i que en el decurs d’aquest procésteoria i pràctica mai formin un tot simètric perfectament encaixable.
Si la teoria es tradueix en una intervenció material, modificarà lamateixa pràctica que pren com a objecte i ella mateixa estarà ne-cessitada de transformació, per a aproximar-se a la mateixa situa-ció que ha generat33 .
31 EAGLETON 1997: 214.
32 EAGLETON 1997: 218.
33 EAGLETON 1997: 230, 231.
Postmodernisme i moviments socials El món acadèmic i intel·lectual és receptor de persones que es- capen de la possibilitat d’intervenir d’acord amb una orientació crí-tica, i al mateix temps és central en la producció d’idees de les nostressocietats. Moltes de les persones que actualment nodreixen les uni-versitat eren antics marxistes convençuts o senzillament simpatit-zants de l’esquerra radical. El desencís posterior al maig del 68 osimplement el canvi de plantejaments polítics han estat factors clausde recol·locació en l’escena acadèmica, intel·lectual i política. Per aaquells i aquelles que varen ser d’esquerres, trencar amb l’impera-tiu marxista de canviar el món, sobre la base de la connexió entrela teoria i la pràctica, o amb la idea gramsciana d’intel·lectual orgà-nic, els ha suposat un descans notable. I en el cas d’aquells i aque-lles que, tot i abandonant velles militàncies, no han volgut perdreun toc de rebel·lia, l’estratègia reflexiva postmoderna els ha propor-cionat les vies d’aquesta recol·locació34 .
Molt diferentment, tal i com exposa Norris prenent de referència Chomsky, els i les intel·lectuals progressistes tenen el deure de po-sar en entredit les ideologies o les creences que permeten que l’eco-nomia política de la veritat es doni en un ordre cada cop més subjectea les pressions de la censura, del control dels mitjans de comunica-ció, del consentiment manufacturat i d’altres formes d’intervenciódirecta o indirecta de l’Estat i dels grups de poder35 . Aquells quegeneren discursos legitimadors de l’estat de coses i abandonen totaconsideració crítica al respecte són simples divulgadors de formesde pensar o d’actuar ja establertes: no poden ser considerats intel·-lectuals si no és pel fet de posar el seu cervell al servei d’objectiusreproduccionistes o, fins i tot, reaccionaris, com és el cas de BrunoMegret, ideòleg de Front Nacional francès. Els i les intel·lectualsprogressistes són aquelles persones que, des de l’ús del coneixementi la llibertat de consciència, consideren que el pervindre de la hu-manitat mai pot ser considerat un llibre tancat. Des d’una perspec-tiva humanista, la intel·lectualitat ha de procurar participar en undebat i una acció socials amb opinions i formes de raonar clares queens permetin adquirir la suficient capacitat crítica per aprofundiren les llibertats col·lectives i la justícia social. La persistència de lesdesigualtats en el paradigma informacional edificat sobre la base delsistema capitalista requereix d’aquest compromís.
Per exemple, en aquest sentit el món universitari pot oferir la seva accessibilitat a les fonts documentals, a la seva relativa llibertat de 34 GODÀS 1998: 119.
35 NORRIS 1997: 130.
Xavier Godàs-Ramon Flecha-Tere Sordé pensament i d’expressió en comparació als treballadors i treballa-dores d’altres àrees més vulnerables i desprotegides. Que la veritatsigui tan sovint un assumpte contestat o conflictiu no porta neces-sàriament a assumir un punt de vista extremadament (i interessa-dament) escèptic o relativista, ja que solament pot ser entès com unacobertura ideològica per a la inacció que, des del món acadèmic iintel·lectual (d’una important incidència social, política i mediàtica),pot progressivament estendre’s en altres àmbits de la societat i par-ticipar d’autoorganització popular en una direcció emancipadora. I òbvia-ment, la desactivació de les energies crítiques comporta l’habilita-ció dels defensors conservadors de la fi de les ideologies o, com aconseqüència de no disposar de mecanismes de defensa i de neu-tralització (degut al fet que resulta inútil organitzar-se contra el po-der), la facilitació de l’increment de la ideologia i de les organitzacionsfeixistes. Aquest últim aspecte a considerar no és exagerat: l’estra-tègia reflexiva postmoderna pren importància per la seva capacitatd’introduir-se com a dissolvent en el pensament de l’esquerra, tra-dicionalment abocada a afavorir processos de canvi social des d’unaperspectiva democràtica i igualitària. Com els conservadors, elpostmoderns no es caracteritzen per cridar a l’acció: assumeixen laidea de la immobilitat reflexiva dels individus integrants de la soci-etat, motiu pel qual convergeixen en una cobertura legitimadora del’elitisme polític. En canvi, els feixistes sí menen a l’activitat políti-ca. Però els postmoderns, en compartir amb el feixisme i elnacionalsocialisme elements constitutius (l’irracionalisme i lareorientació estètica de la política com a producte d’aquest, fona-mentalment), no contradiuen essencialment les renovades organit-zacions feixistes i nazis, perquè el postmodernisme no pot actuarcom a dissolvent d’organitzacions i ideologies que assumeixen cla-rament la seva voluntat de domini sobre el conjunt de la població,la seva voluntat de poder en un sentit total. En aquestes condici-ons, mentre es desarticulen en el terreny de les idees les forces d’opo-sició a l’increment de les desigualtats, al mateix temps es deixa unterreny erm sobre el qual resulta molt més fàcil l’extensió de l’extre-ma dreta, i la seva legitimació36 .
Postmodernisme i moviments socials Bibliografia
ARBLASTER A. 1992. Democracia. Madrid: Alianza Editorial. (p.o. el BERLÍN, I. 1996. Cuatro ensayos sobre la libertad. Madrid: Alianza Edi- CASTELLS, M. 1997. La era de la información. Economía sociedad y cul- tura. Vol. I. La sociedad red. Madrid: Alianza Editorial. (p.o. 1996).
CASTELLS, M., FLECHA, R., FREIRE, P., GIROUX, H., MACEDO, D. i WILLIS, P.
1994. Nuevas perspectivas críticas en educación. Barcelona: Paidós.
CHOMSKY, N. 1993. Discurs polític. Barcelona: Empúries.
CHOMSKY, N., HERMAN, S. 1995. Los guardianes de la libertad. DERRIDA, J. 1997. El tiempo de una tesis. Desconstrucción e implicaciones conceptuales. Barcelona: Proyecto A ediciones. (p.o.
el 1989).
EAGLETON, T. 1997. Ideología. Barcelona: Paidós. (p.o. el 1995).
FLECHA, R i GÓMEZ, J. 1995. Racismo: no gracias. Ni moderno ni postmoderno. Barcelona: El Roure Editorial.
FOUCAULT, M. 1981. Un diálogo sobre el poder y otras conversaciones.
FOUCAULT, M. 1992. Nietzsche, la geneología y la historia. Valencia: FOUCAULT, M. 1996. Vigilar y castigar. Madrid: Siglo XXI. (p.o. el 1975).
GODÀS, X. 1998. Postmodernismo: la imagen radical de la desactivación política. Barcelona: El Roure Editorial.
GIDDENS, A. 1993. Consecuencias de la modernidad. Madrid: Alianza GIDDENS, A. 1996. Más allá de la izquierda y la derecha. El futuro de las políticas radicales. Madrid: Cátedra. (p.o. el 1994).
HABERMAS, J. 1987. Teoria de la acción comunicativa. Racionalidad de la acción y racionalización social. Madrid: Taurus. (p. o. el 1981).
HABERMAS, J. 1989. El discurso filosófico de la modernidad. Madrid: HABERMAS, J. 1998. Facticidad y validez. Madrid: Trotta. (p.o. el 1992).
LUXEMBURG, R. 1974. Huelga de masas, partido y sindicatos. Madrid: Siglo XXI. (p.o. el 1906 com a fullet).
LYOTARD, F. J. 1994. La condición postmoderna. Madrid: Cátedra. (p.
LYON, D. 1996. Postmodernidad. Madrid: Alianza Editorial. (p.o. el Xavier Godàs-Ramon Flecha-Tere Sordé MARX, K., ENGELS, F., MAO TSE TUNG, GRAMSCI, A., LUCKACS, G., MANDEL, E., MERTON, K. 1977. La función social y política de losintelectuales. Madrid: Taller de Sociología.
MARX, K., ENGELS, F. 1979. El Manifiesto Comunista. La Habana: Edi- torial de Ciencias Sociales. (p.o. 1848).
MARX, K. 1980. Manuscritos: economía y filosofía. Madrid: Alianza MOREY, M. 1994. “El más frío de los monstruos fríos”. El viejo topo. NIETZSCHE, F. 1992. Así habló Zarathustra. Barcelona: Planeta Agostini.
NIETZSCHE, F. 1995. La genealogia de la moral. Barcelona: Edicions NORRIS, C. 1997. Teoría acrítica. Postmodernismo, intelectuales y la guerra del golfo. Madrid: Cátedra.
RODRÍGUEZ iBÁÑEZ, J.E. 1992. La perspectiva sociológica. Historia, teoría y método. Madrid: Taurus Ediciones. (p.o. el 1989).
VATTIMO, G., MARDONES, J.M., URDANIBIA, I., DEL RIESGO, M., MAFFESOLI, M., SAVATER, F., BERIAIN, J., LANCEROS, P., ORTIZ-OSÉS, A. 1994. En tornoa la postmodernidad. Barcelona: Anthropos. (p.o. el 1990).
WEBER, M. 1994. L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme. Barcelona: Edicions 62. (p.o. el 1905).

Source: http://www.iecat.net/acs/Publicacions/PDF/numero7_1998/godas.pdf